“No lluito més. Et deixo
El
sepulcre bastíssim
Que
fou terra dels pares,
Somni,
sentit. Em moro,
Perquè
no sé com viure”
El
cóm algú pot llegir aquests versos sense sentir-s’hi involucrat
és quelcom que no a tothom hauria de passar per alt. Segurament hom
podria pensar que es tracta d’un desistir, d’un rendir-se, d’un
no saber viure; i, certament, no seria una interpretació fàcilment
refutable, sobre tot si, alhora de dur-la a terme es consultés
alguna de les tan comuns referències que de la vida d’Espriu
figuren als manuals i les biografies generalment utilitzats -l’home
(Salom) que morí amb la caiguda de la República, que es dedicà a
la poesia per tal de poder filtrar l’essència d’un idioma
difícilment publicable durant la dictadura nacional; la figura
severa que ens parla de la mort i es lamenta constantment per allò
perdut; al cap i a la fi, l’home derrotat que intenta resistir sota
l’opressió del vencedor. Però, esgota els camins recorreguts per
aquest poema aquesta interpretació?
Faltaria,
i això es obvi, acabar d’encaixar, dins l’exposada
interpretació, una explicació de la segona frase del poema. De nou
ens apareix la solució fàcil: Castrar la potència que aquests
versos poguessin tenir a l’actualitat: La terra dels pares,
ocupada, ara, no és més que la tomba de tots els morts d’una
guerra que enfrontà germans; guerra de la qual, el poeta, desisteix
i es mor per no saber com viure en ella. Aquesta interpretació
-obvia, fàcil, directa, històrica- ens recorda uns fets que el
poeta, segurament, no desitjaria que avui, que ja els hem superat, es
repetissin; ens recorda que no hem de lluitar entre nosaltres, doncs
això només porta desastres, morts i pèrdues de sentit, fent que la
vida no mereixi, ja, esser viscuda.
Però,
així no obstant, no deixa de ser cert que els versos ens manifesten
que és a partir del moment en el que deixa de lluitar que el poeta
no sap com viure. D’aquesta manera, semblaria que, contràriament
al que la interpretació anterior ens mostrava, és en la lluita que
hom viu, que hom sap com viure, i, per tant, mor quan ja no sap com
lluitar. Però, vist així, quin sentit té, de nou, la segona frase
del poema? Per què no sap com viure?
Falta
veure, primer de tot, qui és aquest “tu” al que es dirigeix el
poeta. Ràpidament es reconeix que en tot el poemari “El cementiri
de Sinera” –del qual el poema comentat en forma part– no hi ha
cap altre interlocutor que el propi lector. Semblaria, doncs, que a
aquell a qui deixa “el sepulcre vastíssim...” no és més que al
possible lector del poema. Però, com pot ser que ens el deixi a
nosaltres, si el franquisme ja fa 35 anys que fou clos? De nou ens
assalta una interpretació fàcil que segueix reduint la potencia
dels versos analitzats: La interpretació nacionalista; tots la
coneixem prou bé com per a que pugui estalviar-me-la.
Observem
bé què és el que Salom, com a lectors d’ell que som, ens deixa:
Un sepulcre, un recipiendari de la mort, una terra de mort que
altrhora fou la terra promesa dels pares, els seus somnis, el seu
sentit: Aquest sepulcre en el que vivim, era el seu somni, el dels
nostres pares; i Salom es mor perquè no sap com viure en aquesta
terra de mort en la que, en altres moments, sons pares hi dedicaren
el sentit dels seus somnis, les seves esperances. Esperances i somnis
vans que no han esdevingut més que el sepulcre que hem d’habitar i
en el que, per tant, l’única forma de viure és la lluita contra
el somni dels pares, contra el sentit de les seves esperances, per
tal de no quedar, finalment, tancats dins la terra de mort que ens
han deixat.
Però,
llavors, perquè Salom deixa de lluitar si sap que és la única
manera de viure en una terra de mort? Perquè no sap com fer-ho, no
sap com trobar el contra qui o el cóm necessari a tota lluita;
davant d’això, la interpretació històrica, de nou, ens esclareix
fàcilment contra qui deixa de lluitar Espriu i ens redueix el seu no
saber lluitar en un no saber com lluitar. Però, si el seu “et
deixo” es refereix a tot lector que el pugui llegir, no tindria
sentit que ens digués, avui, que, perquè ha deixat de lluitar
contra el dictador, ens deixa a nosaltres un sepulcre en el que haver
de viure.
“No
lluito més” diu i, per això, “no se com viure”... “Lluita”
ens diu “Només així sabràs com viure”. Contra qui?
Els
somnis dels pares, la seva terra, n’és, per als seus fills, un
sepulcre, una terra de mort, una terra que ja han viscut els altres:
Lluita contra els somnis dels pares que ara ja s’han establert, que
ja són coneguts –tant si es donen dins com fora del marc social-;
lluita contra la mort que és allò que ja és, contra aquesta terra
dels pares que ara és sepulcre; només així podràs saber com viure
dins d’aquesta terra de mort: lluitant contra ella.
Però...
Per què deixa de lluitar Espriu i quina era la seva forma de fer-ho
abans de desistir?
Aquí,
de nou, Espriu calla, i el silenci que el seu callar ens manifesta fa
present molt més del que expressa: Cóm lluitar contra els somnis
dels pares si el somni d’aquests es que lluitessis contra els seus
somnis? Com lluitar contra el sepulcre que és per a nosaltres el
somni de Salom i que ell mateix ens manifesta?
Si
lluitem contra el seu somni, obeïm al que volien; i si obeïm al seu
somni, lluitem contra el que volien. No és, d’aquesta manera, el
silenci, el no pronunciar-se i passar de llarg, l’única manera
que, davant d’això, ens permet no obeir el marc del sepulcre
heretat? No és precisament això el que fan les noves generacions,
deixar d’una banda la lluita, fer com si no hi fos? I, els que no
ho fan així, no estan, precisament, al continuar la lluita, obeint?
Cal,
però, fer palès quin pot ser l’ús que a aquest silenci podem
donar: Si el que fem és silenciar els somnis dels pares –tal com
normalment es fa- ens trobem amb que en certa manera ja estem
lluitant contra aquests i per tant ja estem obeint; però, si el que
fem és silenciar-nos a nosaltres, fer-nos presents com un silenci,
xuclant, com el no-res, els discursos que ens envolten, buidant-los
de sentit per convertir-los en no-res, sense deixar de ser per això
silenci, podrem sobrepassar el problema de l’herència dels pares,
doncs ja no lluitarem contra ells, ja no atribuirem al seu somni
aquest sepulcre bastíssim en el que vivim, si no que lluitarem
contra nosaltres que, amb l’ordre dels pares, som ja, en la lluita
i en el desistir, el mateix sepulcre bastíssim que Espriu ens deixà.
Però
com fer present el silenci en un món on només allò que parla és
comptat? On s’intenta que les coses que no parlen tinguin
llenguatges, veus i, fins hi tot, coses a dir, formes de dir? Com fer
present el silenci si el llenguatge, l’art, el gest, els colors,
les formes, les mirades, els ventalls, l’acció i el sexe no són
compresos més que com una forma d’expressió? Com fer present el
silenci si el silenci es considera no ser i es creu que tot allò que
es fa present és?
De
nou Espriu ens recorda que l’esperança no és una sortida –els
nostres fills lluitaran contra els nostres somnis- i segueix callat
dins la seva herència.
